La doctrina abocada en els tractats d'arquitectura, pintura i escultura, així com en les cròniques històriques, les biografies artístiques i altres fonts, permet establir el declivi dels arquitectes pràctics o mestres d'obres davant de certs pintors tracistas que defensaven una nova concepció de les arts del dibuix i de la pròpia arquitectura, basada en la capacitat d'invenció de l'ésser humà, en el domini del dibuix descriptiu i en el coneixement comprensiu de les matemàtiques, la geometria i la perspectiva, reivindicant la seva condició d'arquitectes inventius i anteposant la traça o invenció arquitectònica al procés constructiu. Els arguments d'aquest debat llancen nova llum sobre la història de l'arquitectura en la cort espanyola, dibuixant un panorama en el qual no només tenen cabuda els arquitectes, sinó també els pintors, escriptors que van fer possible el triomf del Barroc al Madrid dels Àustries. 444 p.: Il., Fot., Color, 24,5 x17 cm., Rústica