Al showroom de Marset, envoltat de les diferents versions de la làmpada “funicuí”, el seu disseny de 1979 que actualment es reedita amb gran èxit comercial, conversem amb Lluís Porqueres.

En Lluís personifica els pioners i autodidactes del disseny d'aquí. És la figura resistent i conscient d'una forma de dissenyar que es va desenvolupar afinant la mirada i amb grans dosis d'intuïció en el desert cultural que es vivia al país, per proposar una nova tipologia d'objectes i arribar a un públic minoritari àvid de nous elements per equipar les seves llars i establiments.

Les seves mans desprenen per aspecte i gesticulació d'una vida de contacte conscient amb els objectes, un treball de disseny marcat per la provatura amb materials, unes mans de l'experiència, que mentre toca i analitza models de làmpades exposades a l'espai, afirma mirant-me, això és fantàstic!

El 14 de Setembre, a la Capell teniu l'ocasió per sentir el testimoni d'un dels personatges que van protagonitzar l'adveniment del disseny en la segona jornada del cicle Objecte de desig #2, en conversa amb Joan Gaspar i moderada pel presentador i guionista de televisió i ràdio Oscar Dalmau.

M’agradaria que ens parlessis de “Stoa”, com va ser aquella experiència pionera?

Ostres, un temps interessant aquell. Va ser una empresa que vaig muntar amb el meu amic Paco Blanco el 1965, que malauradament va morir ja fa molts anys. Era una aposta molt pionera. Vaig començar amb alguns petits dissenys de làmpades, on experimentava amb plàstic, aprofitant-ne les particularitats materials. Vam arribar a tenir un catàleg amb força models que en un principi dissenyava jo o en Blanco. Despès es van incorporar al projecte altres dissenyadors, però eren temps difícils per aquesta tipologia de producció i finalment vaig abandonar el projecte sobretot per les dificultats econòmiques i van continuar els darrerament incorporats.

Amb "Vapor" podríem dir que vas definir la teva forma de dissenyar?

Aquesta empresa, una altra experiència d'autoedició dels dissenys, la vaig muntar amb en Jaume Vaquero, el meu company d'aleshores. El nom sorgia de la fusió dels dos cognoms Va(quero) i Por(queras) i alhora era una al·lusió al context en què ens vam inscriure per treballar, una zona industrial de la ciutat. Era un taller del Poblenou, en un moment fantàstic per què hi havia molts tallers d'industrials treballant en aquella zona, i això ens va permetre poder aprendre i desenvolupar nous processos. Uns amics dissenyadors gràfics ens van fer una imatge gràfica molt atractiva i en consonància amb el disseny que volíem desenvolupar.

Els dissenys de "Vapor", tenen una filosofia molt diferent dels de "Stoa", com a mínim aparentment.

Sí, a mi m'ha servit molt recollir elements que trobava pel carrer o en mercats de vell per poder desenvolupar dissenys a partir d'ells o simplement experimentar-hi i aprendre'n.

Els dissenys de Vapor, estan molt marcats per aquest fer amb què tenia a l'abast, amb el que trobava. Molts dels components que usava eren elements preexistents de ferreteries, que jo adaptava o versionava per construir un nou objecte. Difusors prefabricats per exemple.

De fet, la peça clau del model Funiculí, la pinça que permet el moviment ascendent i descendent del difusor, va ser una adaptació millorada d'unes pinces dobles que vaig descobrir a la ferreteria Balius del Poblenou.

Era una forma de treball donades les circumstàncies?

Bé, és evident que actualment les possibilitats materials i de recursos han crescut indiscutiblement, i els inicis de l'empresa van ser durs econòmicament, però treballava d'aquesta forma també perquè hi creia. Em sembla una forma ètica de treball i d'entendre els processos industrials, a més de poder aconseguir uns productes amb costos baixos, que permetin un preu de venda assequible.

Estava una mica als marges, o en una altra posició respecte d'altres escenes o realitats del disseny del moment. Era una mena de franctirador des del Poblenou (riu).

Has exercit moltes vegades aquest binomi dissenyador – empresari.

Si, ara amb la perspectiva del temps penso que potser em vaig equivocar. El treball de generar i mantenir una empresa l'han de fer els empresaris. Tota la càrrega de feina i problemes que suposa mantenir una empresa en actiu, sobretot quan les dificultats estrenyen aconsegueix eclipsar-te i a voltes inclús disminueixen la capacitat del treball creatiu per desenvolupar el disseny.

Que us empenyia doncs a crear aquestes empreses autoeditores?

Quan vaig començar, i durant una bona part dels anys d'exercici, no existia una cultura del disseny com la que es viu avui. Les empreses eren molt limitades i suposo que a molts ens semblava més àgil emprendre el procés de produir el que dissenyàvem intentant obrir el que aleshores era un nou mercat. No era tan sols que hi haguessin dificultats per la producció, les empreses tampoc contemplaven com a necessari l'elaboració de catàlegs o una xarxa comercial adequada als productes que nosaltres volíem produir.

Vau formar part del SIDI…

Si, ens vam inscriure en aquesta xarxa i va anar força bé, vam poguer començar a exportar a varis paisos d’Europa, que també era algo prou nou i dificultós.

Després vas treballar en altres direccions?

Quan vaig començar a treballar per altres industrials, vaig veure que era un treball molt més satisfactori. Podia concentrar-me en el treball de disseny i vaig fer alguns models que van tenir bona rebuda, això donava una altra dimensió de la feina.

Però les teves funcions no es van limitar al disseny de làmpades.

Bé, a part de fer alguns treballs d'interiorisme, on vaig trobar una fórmula còmoda amb uns clients que em donaven força marge per proposar i executar els projectes amb criteri propi i poques interferències. En el terreny del disseny d'objectes, sempre concentrat en la il·luminació, vaig exercir no tan sols de dissenyador sinó de director d'art per a una empresa, Eva Luz.

Aquesta empresa tenia una producció molt antiquada i lluny del que entendríem per una producció en disseny. Vaig aconseguir dirigir aquest gir que com abans comentava, no era tan sols un canvi de disseny de producte sinó una reconversió total en la seva imatge i forma d'introduir-se al mercat. El resultat va ser realment satisfactori.

Com vas rebre la noticia de la reedició d’un disseny de feia més de trenta anys?

Va ser una gran satisfacció i més venint de la mà del qui havia estat un company de treball i deixeble, en Joan Gaspar, qui després de treballar amb mi, va començar a ferho per la firma Marset que ara produeix la Funiculí.

Aquest fet el vaig viure com un gran reconeixement a la meva feina, i veure que a més, ha estat un producte que ha entrat de nou al mercat amb tanta acceptació, és molt engrescador. La venen inclús a la botiga del MOMA, entrar al mercat americà ja és quelcom difícil, però que s'hi hagi fixat aquest museu per oferir-la com a selecció seva és també molt satisfactori.

Aquest disseny tenia una vocació molt popular, creus que aquesta reedició ha elititzat la teva làmpada?

No, per a res. Tot i les millores que s’han fet al disseny original, ara que hi ha més possibilitats tècniques, i que fan la peça més atractiva, ben resolta funcionalment parlant i a més li allarguen la vida útil, penso que segueix mantenint la seva filosofia d’inici.

Podem dir que has generat un clàssic del disseny?

Home, jo no m'atreviria a dir tant, però veure el recorregut i vitalitat d'aquest objecte, és un gran reconeixement. Sempre he intentat treballar fora de les tendències però no sempre s'assoleix aquesta imperdurabilitat en el temps. A més en el meu exercici sempre em vaig guiar amb la idea de creacions efímeres, sense massa transcendència, fet que ara ha pres una altra dimensió amb aquesta reedició.

Amb tot i això no hi ha hagut reconeixement de les institucions.

No ha estat un espai que m’hagi interessat massa, el dels concursos o l’espectacle organitzat al voltant del disseny.

Des de la teva dilatada experiència, com veus l’escena del disseny actual a Catalunya?

Tot i haver-hi un ventall fantàstic de possibilitats materials i de processos, i poder haver vist com aquesta feina esdevenia en una disciplina consolidada, veig preocupant el llenguatge globalitzant i uniformitzador que a voltes pren el disseny. Les característiques culturals s'han de reflectir als objectes que es gesten en un indret. Aquí aquesta relació, aquest llegat cultural va estat greument interromput, però ara és important que no sigui la globalització dels processos i el mercat el que l'interrompi definitivament.

Vols dir que la matèria s'ha d'expressar per ella mateixa?

La nostra tasca com a dissenyadors, no deixa de ser la traducció de la matèria. Entendre-la com s'expressa i buscar-ne una interpretació que no traeixi la seva identitat. En el meu cas particular, he intentat trobar un equilibri que em permetés treballar entre la tradició i la innovació, afegint al meu disseny una càrrega de passat, d'experiència que he detectat en objectes existents per aprendre del seu llenguatge.

Volem agrair a Lluís Porqueres el seu esforç i dedicació per a l'elaboració d'aquesta entrevista.