Ens apropem a André Ricard, pioner del disseny industrial a Espanya. Escoltem el primer Premi Nacional de Disseny i posseïdor de la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la ciutat de Barcelona, entre molts altres guardons. Parlem amb qui va ser el fundador i posteriorment president de l’ADI-FAD, com també vicepresident de l’ICSID (International Council of Design).

El proper 18 de maig, amb motiu de la primera edició del cicle de conferències Objecte de Desig, tens l’oportunitat d’apropar-te, escoltar i parlar amb André Ricard a La Capell. El presentador de ràdio i televisió Óscar Dalmau farà de moderador entre dues generacions de dissenyadors i dos premis nacionals de Disseny: André Ricard, guardonat al 1987, i Mario Ruiz, al 2016.

Al despatx d’André Ricard tot parla d’André Ricard. Quan les seves dues filles el miren, els seus ulls transmeten respecte i admiració. Els seus dissenys descriuen la genialitat de les coses senzilles i pràctiques. Les seves paraules mostren un gran home, d’aquells que han escollit dir el que pensen, fer el que diuen i sentir el que fan. Els pensaments d’aquest referent del disseny destil·len humilitat; però no la humilitat inventada pels mediocres per equiparar-se amb les persones brillants, sinó la humilitat en el seu significat més autèntic: donar el millor d’un mateix per als altres. Al despatx d’André Ricard, els seus gestos mostren la fermesa de cadascun dels compromisos que ha adquirit amb ell mateix i amb les coses i persones que li envolten. Som al despatx d’André Ricard. Entrem.

M’agradaria saber què espera André Ricard quan li fan una entrevista.

La possibilitat d’aprofundir en temes que no hagués descobert si no m’haguessin preguntat; per a mi, això és una petita aventura. Sempre hi ha parts del teu pensament davant les quals mai no t’havies aturat. Moltes vegades em sorprenc dient alguna cosa imprevista, i d’altres tinc la sensació que em repeteixo molt.

Doncs tractaré de treure les repeticions de les preguntes per aconseguir respostes diferents. “Treure” és una manera de treballar, com fan els escultors. En què s’assemblen als dissenyadors?

Quan contemplem l’obra d’un escultor, la seva visió ens proporciona una emoció estètica. En el disseny, en canvi, l’estètica és una conseqüència, no una finalitat. Quan les coses útils assoleixen la seva perfecció es converteixen també en belles. (Assenyala un dels interruptors del seu despatx). En dissenyar l’interruptor Ibiza de BJC vaig pensar en els usuaris; vaig evitar els angles rectes que tenien els que ja existien per tal de millorar-ne el tacte. El primer cop que fas servir un interruptor el mires, però després només el toques quan encens el llum. Vaig voler oferir un tacte amable, amb més sensualitat.

Però hi ha objectes inútils considerats de disseny.

Em pregunto quan es va començar a promocionar el sensacional i estrafolari en els dissenys, en comptes de la seva funcionalitat. Un bon disseny ha de millorar la utilitat de les coses. Això és el que s’ha de valorar. Estem en un sistema econòmic que reclama constants novetats, com passa amb la moda, però el disseny hauria d’estar al marge de les modes.

Al 1982 ja et vas preguntar el perquè del disseny i ho vas plasmar en un llibre. (Referència al llibre “Disseny, per què?”).

Em vaig preguntar si la professió a la qual em dedicava era una professió seriosa, útil i necessària per a la societat. Va ser una reflexió sobre el que som. Aquest qüestionament me’l vaig fer als 50 anys. Vaig comprendre que la creativitat és essencial perquè gràcies a la seva capacitat creativa l’home ha pogut sobreviure i millorar d’una forma constant la seva qualitat de vida. Existeix una evident analogia entre la selecció natural que regeix l’evolució biològica i l’evolució cultural que exercim en tot el que creem, tot i que en aquest cas la selecció s’opera en funció de l’oportuna utilitat d’allò que creem. En certa manera, també és una selecció “natural”, ja que sempre acaba descartant tot allò innecessari. Crear, proposar alternatives que milloren el que existeix, és fonamental per continuar progressant.

Tornant al concepte de “treure”. Gairebé 20 anys més tard vas revisar l’obra i vas publicar “L’aventura creativa: les arrels del disseny” (referència al llibre), un llibre en el qual defineixes el concepte “pol·lució objectual” com “allò inútil que no fem servir”. Explicaves que és un problema de tots i que la millor manera d’evitar-la seria no comprar aquests objectes. Consideres que hem evolucionat des de llavors?

Continuem comprant molts productes que realment no necessitem, dels quals en podríem prescindir perfectament. Poques vegades aporten cap millora. Només ofereixen una estètica d’acord amb les últimes tendències de moda. Els adquirim d’una forma compulsiva, estimulats per la pressió que exerceixen tant la publicitat com els mitjans de comunicació. És un problema de tots. El consumidor és un actor protagonista, si bé adopta el paper d’espectador davant aquest problema. La creativitat s’hauria de dedicar a millorar el que encara es pot millorar i no a frivolitats efímeres, i el consumidor hauria de ser més selectiu i exigir que el que se li ofereix posseeixi una qualitat creativa autèntica.

Et vas preguntar i et vas respondre: Disseny, per què? I jo vull preguntar-te: Disseny, per a què?

El disseny i la creativitat formen part de la pròpia essència de l’home. Si ens deixessin en una illa deserta, el primer que faríem seria dissenyar per sobreviure. Necessitem imperativament coses útils; són com pròtesis; sense elles no podríem subsistir.

Per suplir carències?

És clar. Ens completen. Una pentina són dits més fins que pentinen millor que una mà. És fonamental que el disseny millori el que ja existeix. La principal finalitat d’un objecte és sempre la seva utilitat. Per millorar-lo hem de canviar les seves formes, i això ja genera la seva pròpia estètica. Els objectes lletjos ho són perquè encara no han assolit la seva perfecció funcional. Un exemple: el botó és bonic i funciona perfectament. Posseeix la forma necessària perquè el podem emprar còmodament i té una forma circular estèticament impecable.

Quin és el moment actual del disseny?

El disseny ha canviat perquè també el món ha canviat. He de dir que estic una mica distanciat, però observo que aquesta acceleració en el consum no ens permet disposar del temps de reflexió necessari per aconseguir una millora en tot allò que produïm. Per poder assolir la perfecció cal disposar de temps. Tot ha de ser ràpid, i això va en detriment de la qualitat. En els països escandinaus els productes continuen sent exemplars. A Finlàndia, el disseny ha calat fins al teixit social. Quan visito un país, m’agrada anar als supermercats per veure com han resolt el disseny i el packaging dels productes més bàsics. És una forma de poder apreciar el seu nivell real de disseny.

Amb què crea André Ricard?

Ara participo en seminaris, em dedico a fer conferències i a escriure llibres. M’agrada compartir les meves experiències amb futurs dissenyadors. La meva tasca és més aviat divulgativa, però continuo creant. El plaer d’imaginar solucions no me’l treu ningú.

I com es defineix André Ricard?

Intento ser honrat, just i tolerant. I m’agrada ser racional i plantejar-me les coses sense prejudicis.

Quan es va iniciar el teu vincle amb l’esport?

La meva relació es va iniciar amb el disseny del Dossier de la Candidatura Olímpica de Barcelona. Va continuar amb la creació de la torxa dels Jocs de Barcelona 1992. Posteriorment em van encarregar el peveter per a la flama del Museu Olímpic de Lausanne, com també la clau del COI, que es lliura en el relleu del President. L’últim ha estat el Testimoni Olímpic que es transmeten en finalitzar els jocs; Londres el va lliurar a Río de Janeiro, després Río a Tòquio, i així successivament.

Aquí, al teu despatx, tenim la torxa. En què et vas inspirar?

És un objecte gairebé sagrat i té la seva litúrgia. És un objecte en moviment. Té un destí: l’estadi olímpic. Em va semblar que havia de tenir una direcció, una orientació. Les anteriors eren com reproduccions de les que es veien en les ceràmiques gregues. Aquesta va ser la primera que va rompre la simetria. Era com un petit peveter que portava la flama cap al gran peveter de l’estadi.

Quin creus que és el límit del disseny?

És molt ampli. La relació amb la indústria és bàsica. Sense indústria no hi ha disseny industrial. Però la forma sensata de concebre idees que s’aplica a l’hora de dissenyar es pot aplicar en qualsevol altre camp. Fins i tot es poden dissenyar bones polítiques.

És clar, des de la funcionalitat. Tant de bo t’escoltin.