Òscar Dalmau és el presentador geek de la tele. Va estudiar comunicació audiovisual i actualment, apart de donar la cara a la pantalla, és un dels guionistes de televisió i ràdio més prolífics. Va decidir cultivar la seva raresa en el seu benefici i en el de tots.  Descriu la seva activitat professional com la de fer riure la gent a partir d’un foli en blanc. El que no diu és que li és igual el context, el lloc. S’adapta perquè per a ell només existeix l’aquí i l’ara. Això és el que l’empeny a viure històries perseguint objectes i a descobrir-se en éssers humans que el porten al seu destí gaudint del camí. En el seu cas, la meta és, en realitat, una conseqüència.

El proper 18 de maig tens l’oportunitat d’escoltar, veure i sentir a Òscar Dalmau en la seva millor versió a La Capell amb motiu del cicle de conferències Objecte de Desig. Òscar farà de moderador entre dues generacions de dissenyadors i dos premis nacionals de Disseny: André Ricard, guardonat al 1987, i Mario Ruiz, al 2016. Aquesta serà la primera d’un cicle de conferències conduïdes per Òscar Dalmau i que reuniran referents i els principals actors del panorama actual del disseny.

Seiem en una taula de la botiga de La Capell. Estan a punt d’obrir les portes al públic. La gravadora ja està en marxa. Una salutació cordial i després un murmuri que ho diu tot en veu alta: “Fes-me preguntes fàcils, si us plau...”. Li contesto fent salts per arribar a l’altura del seu sentit de l’humor i li dic que em doni respostes concretes. Connectar amb una sola frase és una de les habilitats que amaga darrera del seu llarg serrell i les seves interminables i immaculades ulleres. Explica que el seu estudiat look és per dissimular la seva falta de bellesa, però ho poso en dubte. A mi em sembla que és per ocultar la velocitat a la qual pensa, que és gairebé instantània. Òscar Dalmau comunica amb tot: el seu afilat verb, les seves àgils construccions gramaticals, la seva mirada, els seus gestos,... I també amb la seva emoció, que apareix quan parla del que per a ell és una passió: el disseny i La Capell.

On i quan neix el teu interès pel disseny?

Tot va començar amb les portades de discos de jazz dels anys cinquanta i seixanta del catàleg Blue Note. Flipava amb les portades en blanc i negre, amb les lletres i amb les seves tipografies, amb la manera com anaven vestits els músics... Arran d’aquelles portades vaig començar a interessar-me pel disseny gràfic de l’època. I després pel disseny de moda. Vaig descobrir el disseny de mobiliari, després el disseny industrial, el disseny d’interiors i l’arquitectura. Tot molt concentrat en els cinquanta, seixanta i principis dels setanta.

I aquest interès pel disseny et va portar fins La Capell

A finals del 2012, estava preparant la presentació de la Marató de TV3 contra el càncer amb la meva companya Ariadna Oltra i una tarda que preparàvem el guió vam quedar per visitar la impremta del seu pare, que està molt a prop de la Catedral. Quan tornàvem a casa vam passar per davant del Col·legi d’Arquitectes i ens vam quedar enlluernats amb l’aparador de la llibreria, plena de mobles de disseny, que a mi m’encanten. Vaig proposar l’Ariadna entrar-hi i, un cop dins, ens van dir que si volíem mirar més llibres a baix hi havia una llibreria extensíssima. Vam baixar i vam flipar perquè era un espai que no coneixíem. Em vaig fer soci, i des de llavors he descobert llibres, arquitectes i obres molt interessants que estan entre les prestatgeries de La Capell.

Què se perd qui no coneix el disseny?

Qualitat de vida. Rotund.

Tornem als teus gustos.

Jo trobo que hi ha més plaer cercant tresors d’altres èpoques que en qualsevol altra cosa que puguis trobar avui en dia a nivell de música. Per exemple, descobrint un elapé dels seixanta en comptes de comprar l’últim de David Bisbal. És massa fàcil. Sóc molt furot en aquest sentit. Sense voler, tot em porta a aquella època.

Una vegada vaig llegir la frase següent: els gustos són prejudicis i viceversa.

Pot ser. Sóc molt obsessiu amb això. No és racional. Acostumo a pensar que el més modern no m’interessa simplement pel fet de ser modern, tot i que a vegades em sorprenc. Per exemple, vaig remoure cel i terra per trobar algú que em pogués donar una pista d’un disseny de Jordi Vilanova que havia guanyat un premi Delta. És un tamboret molt senzill de fusta. Estava obsessionat perquè tinc una filla de dos anys i volia que aprengués a asseure’s en algun moble que tingués història. Al final, a través de les xarxes socials vaig contactar amb la seva família i em van donar un dels dos tamborets que tenien. M’enriqueix molt aquesta espècie de gimcana i el recorregut fins aconseguir les coses.

I què vas aprendre?

Que les persones agraeixen que valoris el que avui dia molta gent deixa de banda només perquè és antic. I estic agraït perquè la meva filla ha après a asseure’s i a aixecar-se en un tamboret fabricat fa més de mig segle. Darrera del seu disseny hi ha una persona que ha pensat, que ha construït, que ha destruït i ha tornat a construir fins guanyar un premi. Hi haurà gent que pensi que vaig invertir moltes hores; en realitat va ser un mes, però estic ben satisfet. Recordo una frase que em va dir Miguel Milá sobre l’aprofitament de l’energia solar, de la qual va ser pioner fa 40 anys. M’explicava que els seus amics li deien que es gastava molta pasta escalfant l’aigua amb plaques solars, i ell els deia que sí, que pagava més per l’aigua però que la satisfacció que li produïa dutxar-se amb aigua que havia escalfat al sol era un plaer que no tenia preu. A mi em passa una cosa semblant amb aquestes recerques. És un plaer difícil d’explicar.

Quina és la relació dels éssers humans amb els objectes?

És una relació d’amor-odi. El contacte es cada vegada més virtual, i parlo per mi també. Abans que aparegués el telèfon mòbil jo anava pel carrer mirant-ho tot, interessant-me per tot, tocant-ho tot. I continuo fent-ho, però menys, tot i que per exemple, en un restaurant, si m’agrada el plat, l’agafo i li doni la volta (abans que em posin la sopa, és clar...).

Aquesta inquietud per mirar, buscar i agafar... Aquesta curiositat... D’on ve?

Pel que fa als mobles, potser perquè el meu pare era ebenista. Sempre em deia: “Fuster no.... ebenista”. Tot i que els mobles amb els quals treballava el meu pare no tenen res a veure amb els que m’agraden. El meu avi també era ebenista. Intento no perdre la curiositat. És un esperit que s’ha de treballar.

El camí és més important que el destí.

Recorrent aquests camins he conegut gent que no hagués conegut d’una altra forma.

Per a tu, què és crear?

Mai he creat objectes, però el meu treball és creatiu. M’assec davant un full en blanc amb la obligació gairebé funcionarial de fer riure la gent. Per a mi crear és pensar en arrencar un somriure, que és un plaer molt difícil de descriure. A vegades creus que funcionarà i no funciona, i altres vegades al revés.

L’excepcional André Ricard diu que en el disseny, l’estètica és una conseqüència no una finalitat. La perfecció en la funció acostuma a produir formes belles.

Sí, sens dubte. És la perfecció. Existeixen molts objectes ben acabats però que tenen alguna cosa que falla.

Seguint amb les idees d’aquest referent del disseny, ell anomena a aquests objectes inútils “pol·lució objectual”.

Jo crec que ha d’existir el disseny inútil per valorar el disseny útil. I jo que em dedico a escriure humor, trobo que en el mal disseny hi ha una font inesgotable d’humor. Per exemple, en les pel·lícules de Jacques Tati, que s’enfronta a cuines automàtiques. De fet, jo quan vaig a un lavabo públic apunto en una llibreta el que hi ha: una aixeta amb una cèl·lula fotoelèctrica que no saps com va, un aparell d’aire que t’asseca les mans i que cada dos per tres deixa de funcionar, una llum automàtica que s’apaga en el pitjor moment, etc. Amb aquesta sèrie de situacions em peto de riure. Recordo una exposició que es va fer fa molts anys al Palau de la Virreina sobre objectes mal dissenyats. Hi havia un banc públic que s’embassava amb la pluja, un rellotge on podies veure la tele, però en el que emetien una pel·lícula subtitulada i era impossible llegir els subtítols, una megafonia que distorsionava la veu i era absolutament inintel·ligible... Ho admeto. Sóc un cas.